Com no podia ser d’una altra manera, els amics de Lo Tall, desprès de donar-nos un homenatge a nosaltres mateixos al restaurant Ferreruela per cel.lebrar el nostre 25é aniversari, també ho varem cel.lebrar amb les nostres famílies i els nostres amics. Un bon fricandó per agafar forces i una lifara monumental. Un grupet de música que ens va amenitzar la farra va quedar eclipsat per la presentació de la nova promesa de la bateria, en Jan Arqué, tot un virtuós dels pals i els tambors. També de destacar la punyent i desgarradora veu del nostre amic i soci Jordi.

SOLIDARITAT. Un dels valors més importants que caracteritza el nostre grup. Si es tracta d’ajudar els altres fent el que sabem, que a com a societat gastronómica és cuinar, entenem que s’ha de fer. Així, ens varem a afegir a una bona colla d’associacions lleidatanes per recaptar fons que aniran a parar a la recerca contra l’ictus, malaltia escollida per la darrera Marató de TV3. Lo Tall va participar repartint sopa de caldo, amb cigrons i pilota inclosa, baix en sal i greixos com recomanava l’ocassió.

També la cuina japonesa ens agrada. De fet ens agraden totes les cuines i sobretot, provar-ho tot. Un gran amic de Lo Tall, Brauli, ens va ensenyar a elaborar i a menjar, a petits i grans, maquis, sashimis, tempures, … Boníssim i saníssim. Bueno, algún disgustillo hi va haver amb el wasabi. El fotògraf de Liliput, també es va inspirar aquesta vegada.

També la cuina japonesa ens agrada. De fet ens agraden totes les cuines i sobretot, provar-ho tot. Un gran amic de Lo Tall, Brauli, ens va ensenyar a elaborar i a menjar, a petits i grans, maquis, sashimis, tempures, … Boníssim i saníssim. Bueno, algún disgustillo hi va haver amb el wasabi. El fotògraf de Liliput, també es va inspirar aquesta vegada.

A Lo Tall ens atrevim amb tot. Lo nostro amic i soci Quim García ens va ensenyar, una vegada més, que allò que fa un mateix, amb artesanía i carinyo, és més bo. Aquesta vegada es va atrevir amb el formatge. Aquí us deixem la seva recepta …

9 litros de leche de vaca recién ordeñada por queso. Pasteurización: subimos la leche a 65 grados, la mantenemos unos minutos y bajamos de golpe la temperatura (a unos cuatro). Calentamos la leche despacio, al baño María con una cucharadita de cloruro cálcico, para restituir la merma de las propiedades por la pasteurización. La llevamos a 36-37 grados, añadimos el fermento termófilo y apagamos el fuego. La tenemos una hora procurando mantener la temperatura. Añadimos el cuajo y un poco de ácido cítrico para fortalecerlo. Se retira  del fuego y se deja en reposo hasta que cuaja (1/2 a 1 hora). Luego se hacen cortes transversales, quedando unos dados de unos dos centímetros, y se deja reposar un poco para que acabe de soltar el suero. Se vuelve a poner al fuego al baño María, removiendo poco a poco, cortando los daditos con delicadeza, antes subirlo a 40 grados. Se sigue revolviendo hasta conseguir que el cuajo tenga la textura de granos de arroz. Y ya se cuela en tela quesera, que se cuelga un rato para que acabe de soltar más suero. Se pone con el trapo en el molde con el trapo y se aplica un kilo de presión. Se da la vuelta ya sin el trapo. Más kilos de presión. Se desmolda y se pone en salmuera entre una y dos horas. Y ya a conservar y curar.

En màniga curta i bermudes varem haver de menjar les castanyes i els panellets. Els d’aquí no estem acostumats a aquestes calors a la tardor. I és que el temps és boig. No obstant varem disfrutar de lo lindo. El nostre amic i soci Víctor Polo, també conegut com el fotògraf de Liliput, ens va deixar un bonic record.

A iniciativa del nostre amic i soci Jordi Murgó, els que varem poder, varem voler participar juntament amb altres entitats de la nostra ciutat en una paella solidària amb els nens saharauis que aquestos dies acolleixen famílies de casa nostra. Així, varen participar juntament amb amb Lo Tall, Societat gastronómica Sogall, La Pinta, Gilda, Coinher, Blasi, Gramàtica, Trivial, Epub, Tres Àmfores, Associació de veïns Jaume I, Sisbris, Barberia Gabriela Bucur, Idea de Patat, Progesport, Carnisseria Martín Fierro, L’hort de ca la Bàrbara, Cervesa Boira i Plus Pujol. Moltíssimes gràcies a tots.

El nostre amic i soci Quim Garcia, lo nostro especialista en pasta fresca, ens va fer un taller per aprendre a elaborar-la i ens va ensenyar al mateix temps unes quantes receptes per llepar-se els dits …

– Espaguetis nero amb cloïsses i gambetes.
– Lasaña amb salsa Aurora.
– Tallarins amb crema de Cabrales al whisky
– Tallarins a la carbonara.

El matí va passar volant, i el dinar “al dente”.

Estamos en 2016, año Cervantes. Todavía no habíamos entrado en el nuevo año cuando ya se escuchaban voces. Esas voces que, agazapadas en su cueva de ignorancia y  envidia, donde todo es conspiración e hipocondría malintencionada, salen de su indeseada hibernación para recordarnos que a nosotros Cervantes nos importa una mierda, no como a los ingleses Shakespeare. Ellos si aman su cultura y a sus genios. Nosotros no. No estamos a la altura. De un lugar del mundo de cuyo nombre no quiero acordarme … he aquí como algunos de nuestros hidalgos si respetan y aman nuestra cultura y a nuestros genios.

https://goo.gl/photos/o6PkQPk1czwebmL78

He aquí

IMG-20160220-WA0009

Mirant la foto de la capçalera, i si no estigués publicada en aquesta web i si no tingués cap texte que l’acompanyés i si algú que no conegués ningú dels digitalment immortalitzats hagués d’endevinar qui som, tindria veritables problemes per encertar la resposta. Homes fets i drets, majoritàriament somrients, satisfets i orgullosos. De què? Estan de celebració, és clar. Podrien pertanyer a un partit polític que ha guanyat amb majoria absoluta, a una penya esportista que el seu equip ha guanyat una important competició, a un equip de veterans que ha guanyat l’equip de juniors del seu club, a un col.lectiu laboral que ha assolit les seves reivindicacions desprès de tenses negociacions amb la patronal, … Però aquí no hi ha trofeus ni medalles, ni conselleries ni escons, ni augments de sou ni 45 dies de vacances, … res tant tangible. És un homenatge al pas dels anys i de la vida. Que gràcies a uns quants que varen donar continent i contingut a una idea, que li varen dotar de forma administrativa, i que amb l’excusa d’una societat gastronòmica va construir-se un cau de convivència, tolerància i solidaritat. En definitiva, un cau d’amistat. A la foto no hi son tots, però això no és important. N’hi ha que no han pogut i també n’hi ha que, malauradament, no han pogut escollir. No cal mirar totes las cares. Només amb dos o tres, triades a l’atzar, tots hi son representats.