Sopa de carapabolla amb empanadarres. I és que a Lo Tall, no només sabem cuinar receptes. També sabem inventar-les. I si un plat no té nom, doncs l’hi posem com és el cas. Els nostres amics i socis Ignasi, Lluís i Rubén van fer aquesta vegada els hornors de farcir la nostra taula d’excelències culinàries. El primer, amb el seu nom ho diu tot. Suau i contundent a l’hora, aquesta crema de carabassa i ceba, flanquejada per unes empanadilles de botifarra, poma i pinyons, va esdevenir un teloner de luxe per donar pas a l’estrella de la nit, lo conill amb camagrocs i rossinyols. Amb aquest plat, alguns van sentir-se al bosc humit de la tardor, amb aquells colors … prova de que hi havia altres bolets apart de camagrocs i rossinyols en aquest plat.

I de postre … pastís de formatge i xocolata blanca amb melmelada de tomata. Un encertat contrast de sabors. Suau i deliciós, tot plegat.

Y como siempre, nuestros amigos los galos, acabaron un viernes más, alrededor de una gran mesa, haciéndose compañía y hablando de muchas cosas. En esta ocasión se habló de aldeas vecinas y de fontanería.

Un any més i gràcies a que les nostres costes son properes a les rutes migratòries de les tonyines i a la falta de profesionalitat d’algun patró de vaixell japonés que no va estar a l’alçada de les circumstàncies, a la nostra Associació hem pogut gaudir de les excelències de la carn d’aquest magnífic peix. I és que varem fer conserva, 80 kgs. noi, que es diuen aviat.

I com no podía ser d’una altra manera, la jornada es va iniciar amb una de les nostres tertúlies, com sempre, carregades de controversia: és tonyina o bonítol?

Gràcies al treball en equip i el nostre esperit entusiasta de fer plegats, ens en varem sortir prou bé. Dinaret en familia i botifarra inclosa, la jornada va acabar com sempre acaben aquestes coses, amb tertúlia carregada de controversia: Havia d’haver-se fet l’harakiri el patró japonés del vaixell que va deixar escapar la nostra tonyina?

Una més de les mil i una nits que ens anem reunint i ens reunirem els quaranta lladres a la nostra cova. Aquesta vegada erem menys dels habituals, però amb aquestes onades de calors saharianes , temporada de vacances, etc, etc, … quasi queda explicat. Sí que hi era Jafar (el de la perilla), l’etern enemic d’Aladino (el del mig), aliat com sempre amb el geni de la lámpara (se li veu a la cara que és un geni). I com passa al conte, no es van deixar ni la lámpara mágica. Si coi, aquella que frotes i et surt el geni i et concedeix tres desitjos. Doncs aquella, encara que aquesta vegada una mica més allargada i molt moderna (ara funciona amb gas), però brillant com l’argent. I l’Aladino la va frotar i frotar fins quasi desgastar la seva lluentor, i finalment va sortir el geni i figura i li va concedir tres desitjos. L’Aladino, què és una mica ladino, li va dir que en un altre moment li hagués demanat sexe, drogues i rock and roll (no necessàriament per aquest ordre perquè l’Aladino ja està una mica gran), però que com aquella nit tenia convidats a uns quants dels lladres de la banda, li anava millor que com a primer desig li preparés el sopar, el segon desig seria sexe, i el tercer una tablet (la droga del moment). Lo de rock and roll ja ho portava bé darrerament. El geni, com a bon català i bon administrador, va dir que cada plat un desig. Així que li faria un sopar complert i que el sexe li demanés al Ratoncito Pérez i la tablet als Reis. El primer desig va ser un plat de musclos a la Normanda, amb una salseta de betxamel amb ametlles que tots varem acabar menjant amb cullera. El segon va ser un bacallà confitat amb tres textures de samfaina. Per cert, que una de les textures la varen haver de fer amb la lampareta mágica donada la seva complexitat perquè el geni no sabia com fer-la si no era aixina. I el tercer i darrer desig varen ser unesa peres de Lleida confitades i banyades amb reducció de vinagre de Xerés, un postre sorprenent i alhora agossarat que va donar que parlar durant una bona estona. Al cap i a la fí, una gran vetllada, una bona companyia i una gran tertúlia.

Igualet, igualet que Gary Cooper fent de sheriff a “Sólo ante el peligro” (High Noon, Fred Zinnemann, 1952). Així estaba el nostre amic i company (sempre per aquest ordre) Jose Pocino davant dels fogons. I és que els seus tres algutzils el van deixar com a la peli. Ell sol es va enfrontar a la perillosa banda dels Tallton, que per uns motius o per uns altres, si passes una estoneta amb ells, tots tenen recompensa.

Només li van caler tres bales. La primera, Duo de calamars farcits muntanya i terra (un de botifarra negra i l’altre de camagrocs). La segona, magret d’ànec amb poma caramelitzada al xerès i coulis de fruits del bosc. I la tercera, brownie amb gelat de mojito. Piñau, piñau, piñau, … Lo nostre sheriff de Lleida City, ciutat ginley, de l’oest de Catalunya, va deixar el saloon net de “bandidos y malhechores”.

Faltava la Grace Kelly, molt guapa ella (encara que jo sóc més de la Jane de Tarzán), però com no sé que passa que en aquesta banda tots som homes … Deu ser per l’olor a cavall i la pols de les botes.

Bueeeno, ja estem també recuperats del susto que ens va donar lo pistoler més ràpid, lo Jordi Murgó. Es pensa que encara pot assaltar trens i diligències, i clar, passa el que passa. Va pistoler, que la vida son quatre dies i nosaltres només en portem dos i mig, amb el compte de la padrina. Cuida’t i molta salut.