Posts generals
Mostra totes les etiquetes
El nostre amic i soci Quim Garcia, lo nostro especialista en pasta fresca, ens va fer un taller per aprendre a elaborar-la i ens va ensenyar al mateix temps unes quantes receptes per llepar-se els dits …
– Espaguetis nero amb cloïsses i gambetes.
– Lasaña amb salsa Aurora.
– Tallarins amb crema de Cabrales al whisky
– Tallarins a la carbonara.
El matí va passar volant, i el dinar “al dente”.
Estamos en 2016, año Cervantes. Todavía no habíamos entrado en el nuevo año cuando ya se escuchaban voces. Esas voces que, agazapadas en su cueva de ignorancia y envidia, donde todo es conspiración e hipocondría malintencionada, salen de su indeseada hibernación para recordarnos que a nosotros Cervantes nos importa una mierda, no como a los ingleses Shakespeare. Ellos si aman su cultura y a sus genios. Nosotros no. No estamos a la altura. De un lugar del mundo de cuyo nombre no quiero acordarme … he aquí como algunos de nuestros hidalgos si respetan y aman nuestra cultura y a nuestros genios.
https://goo.gl/photos/o6PkQPk1czwebmL78
He aquí
IMG-20160220-WA0009
Mirant la foto de la capçalera, i si no estigués publicada en aquesta web i si no tingués cap texte que l’acompanyés i si algú que no conegués ningú dels digitalment immortalitzats hagués d’endevinar qui som, tindria veritables problemes per encertar la resposta. Homes fets i drets, majoritàriament somrients, satisfets i orgullosos. De què? Estan de celebració, és clar. Podrien pertanyer a un partit polític que ha guanyat amb majoria absoluta, a una penya esportista que el seu equip ha guanyat una important competició, a un equip de veterans que ha guanyat l’equip de juniors del seu club, a un col.lectiu laboral que ha assolit les seves reivindicacions desprès de tenses negociacions amb la patronal, … Però aquí no hi ha trofeus ni medalles, ni conselleries ni escons, ni augments de sou ni 45 dies de vacances, … res tant tangible. És un homenatge al pas dels anys i de la vida. Que gràcies a uns quants que varen donar continent i contingut a una idea, que li varen dotar de forma administrativa, i que amb l’excusa d’una societat gastronòmica va construir-se un cau de convivència, tolerància i solidaritat. En definitiva, un cau d’amistat. A la foto no hi son tots, però això no és important. N’hi ha que no han pogut i també n’hi ha que, malauradament, no han pogut escollir. No cal mirar totes las cares. Només amb dos o tres, triades a l’atzar, tots hi son representats.
IMG-20160222-WA0001
Disfressar-se és convertir-se per unes hores en un altre, interpretar un personatge diferent cada vegada, fer teatre, esdevinir algú diferent cada any que passa, encara que sigui com en el nostre cas, dins d’una colla. Aquest cop, infermeres i metges escoltaven una ambulància i un malalta encamillada que es queixava d’escalfors a la panxa. Una comparsa simpàtica i divertida. La rua és molt gratificant, tant en el moment de la desfilada com durant les setmanes anteriors on dissenyem, construïm, traslladem, custodiem, etc, etc, … la nostra “falla” particular. “Falla” que mai no crema però que sempre es transforma (primera llei de la termodinàmica). Tot va anar rodat una vegada més, malgrat del presses del nostre tractorista en acabar la jornada. Fins l’any vinent que anirem de …
Bon nadal a totes i tots. Els nostres amics i socis (sempre per aquest ordre) Joan, Andrés i Víctor, ens varen cuinar un menú típic d’aquestes dates. No diré el nom del plat aquesta vegada, perquè atenent a la saviesa del tradicionari popular, la meva autoritat queda sotmesa a la mera transcripció. (Hey, però només aquesta vegada, eh?).
– No li diguis cigró que no el tinguis al sarró.
– Amb una bona escudella per endavant la resta no ve d’un pam.
– A la sopa del convent tant ni mengen vint com cent.
– A qui no vol caldo, dues tasses.
– Al que no li agrada una escudella bona, no és home ni dona.
– Amb escudella i bon vi no et fassi por de morir.
– Escudella que vull massa tard, carabassa.
– Molta verdura i poca carn, escudella per matar de fam.
– Per un cigró no es perd l’escudella.
– La casa ben regida, al migdia escudella i al vespre amanida.
– Escudella que no has de menjar, deixa-la cremar.
– De la ma a la boca, se porta la sopa.
– El brou i el casament, en calent.
– El qui sopa sopa, es pensa que sopa i no sopa.
– Gallina vella fa bon caldo.
– Cuando la burra vuela bajo es que hace un frio del carajo.
Ho sento, no m’he pogut reprimir.
Un dels avantatges de viure a Lleida és el clima. No per tothom, és clar, però com el que subscriu ha fet d’aquest espai virtual el seu quadern de bitàcola dels tercers divendres de cada mes , és menester guarnir aquestes cròniques com es guarneixen les viandes que les motiven. I és que encara que alguns s’empenyin en negar-ho, a Lleida tenim hivern, primavera, estiu i tardor. Més o menys intensos, però els tenim, i és això i només això, que fa que la nostra terra sigui fèrtil, hi hagi conreus i pastures, boscos i rius, … I aquesta riquesa natural es tradueix en riquesa gastronòmica. Varietats, variants, espècies, races, … tot plegat d’una complexitat encisadora.
Els nostres amics i socis Josep Ramon, Joan Miquel i Tomàs ens han demostrat aquest
divendres que gaudeixen d’aquesta complexitat i que son valents. Els plats, agosarats i
enginyosos que avui hem tastat, han respectat la llei no escrita de que a la taula no tot s’hi val, que les proporcions, mesures i combinacions son molt importants i que tot salt cap endavant fora dels límits tolerables de la norma, queda justificat si el resultat és del grat de la majoria.
De primer Umami (fons de carbonara, spaguettis de tofona, vieira i foie) personalització magistral dels nostres socis. De segon, esturió amb guarniment de morro, orella i camagrocs , plat d’autor, en Joan Miquel. De postres, Filiberto, típic del Pallars, amb iogurt, gelat de nata i gerds. Molt bo, Tomàs.
Ara, tot just comença a fer fred i la boira ja fa uns dies que ha tornat a embolicar-nos. És hora d’àpats calents i fumejants, sempre en bona companyia. Ah, i aviat serem al Nadal, encara que molts s’empenyin que ja hi som.
Sopa de carapabolla amb empanadarres. I és que a Lo Tall, no només sabem cuinar receptes. També sabem inventar-les. I si un plat no té nom, doncs l’hi posem com és el cas. Els nostres amics i socis Ignasi, Lluís i Rubén van fer aquesta vegada els hornors de farcir la nostra taula d’excelències culinàries. El primer, amb el seu nom ho diu tot. Suau i contundent a l’hora, aquesta crema de carabassa i ceba, flanquejada per unes empanadilles de botifarra, poma i pinyons, va esdevenir un teloner de luxe per donar pas a l’estrella de la nit, lo conill amb camagrocs i rossinyols. Amb aquest plat, alguns van sentir-se al bosc humit de la tardor, amb aquells colors … prova de que hi havia altres bolets apart de camagrocs i rossinyols en aquest plat.
I de postre … pastís de formatge i xocolata blanca amb melmelada de tomata. Un encertat contrast de sabors. Suau i deliciós, tot plegat.
Y como siempre, nuestros amigos los galos, acabaron un viernes más, alrededor de una gran mesa, haciéndose compañía y hablando de muchas cosas. En esta ocasión se habló de aldeas vecinas y de fontanería.
th
Un any més i gràcies a que les nostres costes son properes a les rutes migratòries de les tonyines i a la falta de profesionalitat d’algun patró de vaixell japonés que no va estar a l’alçada de les circumstàncies, a la nostra Associació hem pogut gaudir de les excelències de la carn d’aquest magnífic peix. I és que varem fer conserva, 80 kgs. noi, que es diuen aviat.
I com no podía ser d’una altra manera, la jornada es va iniciar amb una de les nostres tertúlies, com sempre, carregades de controversia: és tonyina o bonítol?
Gràcies al treball en equip i el nostre esperit entusiasta de fer plegats, ens en varem sortir prou bé. Dinaret en familia i botifarra inclosa, la jornada va acabar com sempre acaben aquestes coses, amb tertúlia carregada de controversia: Havia d’haver-se fet l’harakiri el patró japonés del vaixell que va deixar escapar la nostra tonyina?
Una més de les mil i una nits que ens anem reunint i ens reunirem els quaranta lladres a la nostra cova. Aquesta vegada erem menys dels habituals, però amb aquestes onades de calors saharianes , temporada de vacances, etc, etc, … quasi queda explicat. Sí que hi era Jafar (el de la perilla), l’etern enemic d’Aladino (el del mig), aliat com sempre amb el geni de la lámpara (se li veu a la cara que és un geni). I com passa al conte, no es van deixar ni la lámpara mágica. Si coi, aquella que frotes i et surt el geni i et concedeix tres desitjos. Doncs aquella, encara que aquesta vegada una mica més allargada i molt moderna (ara funciona amb gas), però brillant com l’argent. I l’Aladino la va frotar i frotar fins quasi desgastar la seva lluentor, i finalment va sortir el geni i figura i li va concedir tres desitjos. L’Aladino, què és una mica ladino, li va dir que en un altre moment li hagués demanat sexe, drogues i rock and roll (no necessàriament per aquest ordre perquè l’Aladino ja està una mica gran), però que com aquella nit tenia convidats a uns quants dels lladres de la banda, li anava millor que com a primer desig li preparés el sopar, el segon desig seria sexe, i el tercer una tablet (la droga del moment). Lo de rock and roll ja ho portava bé darrerament. El geni, com a bon català i bon administrador, va dir que cada plat un desig. Així que li faria un sopar complert i que el sexe li demanés al Ratoncito Pérez i la tablet als Reis. El primer desig va ser un plat de musclos a la Normanda, amb una salseta de betxamel amb ametlles que tots varem acabar menjant amb cullera. El segon va ser un bacallà confitat amb tres textures de samfaina. Per cert, que una de les textures la varen haver de fer amb la lampareta mágica donada la seva complexitat perquè el geni no sabia com fer-la si no era aixina. I el tercer i darrer desig varen ser unesa peres de Lleida confitades i banyades amb reducció de vinagre de Xerés, un postre sorprenent i alhora agossarat que va donar que parlar durant una bona estona. Al cap i a la fí, una gran vetllada, una bona companyia i una gran tertúlia.
Igualet, igualet que Gary Cooper fent de sheriff a “Sólo ante el peligro” (High Noon, Fred Zinnemann, 1952). Així estaba el nostre amic i company (sempre per aquest ordre) Jose Pocino davant dels fogons. I és que els seus tres algutzils el van deixar com a la peli. Ell sol es va enfrontar a la perillosa banda dels Tallton, que per uns motius o per uns altres, si passes una estoneta amb ells, tots tenen recompensa.
Només li van caler tres bales. La primera, Duo de calamars farcits muntanya i terra (un de botifarra negra i l’altre de camagrocs). La segona, magret d’ànec amb poma caramelitzada al xerès i coulis de fruits del bosc. I la tercera, brownie amb gelat de mojito. Piñau, piñau, piñau, … Lo nostre sheriff de Lleida City, ciutat ginley, de l’oest de Catalunya, va deixar el saloon net de “bandidos y malhechores”.
Faltava la Grace Kelly, molt guapa ella (encara que jo sóc més de la Jane de Tarzán), però com no sé que passa que en aquesta banda tots som homes … Deu ser per l’olor a cavall i la pols de les botes.
Bueeeno, ja estem també recuperats del susto que ens va donar lo pistoler més ràpid, lo Jordi Murgó. Es pensa que encara pot assaltar trens i diligències, i clar, passa el que passa. Va pistoler, que la vida son quatre dies i nosaltres només en portem dos i mig, amb el compte de la padrina. Cuida’t i molta salut.