Un dels avantatges de viure a Lleida és el clima. No per tothom, és clar, però com el que subscriu ha fet d’aquest espai virtual el seu quadern de bitàcola dels tercers divendres de cada mes , és menester guarnir aquestes cròniques com es guarneixen les viandes  que les motiven. I és que encara que alguns s’empenyin en negar-ho, a Lleida tenim hivern, primavera, estiu i tardor. Més o menys intensos, però els tenim, i és això i només això, que fa que la nostra terra sigui fèrtil, hi hagi conreus i pastures, boscos i rius, … I aquesta riquesa natural es tradueix en riquesa gastronòmica. Varietats, variants, espècies, races, … tot plegat d’una complexitat encisadora.

Els nostres amics i socis Josep Ramon, Joan Miquel i Tomàs ens han demostrat aquest
divendres que gaudeixen d’aquesta complexitat i que son valents. Els plats, agosarats i
enginyosos que avui hem tastat, han respectat la llei no escrita de que a la taula no tot s’hi val, que les proporcions, mesures i combinacions son molt importants i que tot salt cap endavant fora dels límits tolerables de la norma, queda justificat si el resultat és del grat de la majoria. 

De primer Umami (fons de carbonara, spaguettis de tofona, vieira i foie) personalització magistral dels nostres socis. De segon, esturió amb guarniment de morro, orella i camagrocs , plat d’autor, en Joan Miquel. De postres, Filiberto, típic del Pallars, amb iogurt, gelat de nata i gerds. Molt bo, Tomàs.

Ara, tot just comença a fer fred i la boira ja fa uns dies que ha tornat a embolicar-nos. És hora d’àpats calents i fumejants, sempre en bona companyia. Ah, i aviat serem al Nadal, encara que molts s’empenyin que ja hi som.